Història de l’esperanto: de 1887 fins avui

Ludwik Lejzer Zamenhof, un oftalmòleg de Białystok, va publicar l’esperanto el 26 de juliol de 1887 a Varsòvia, en un llibret breu en rus que avui anomenem Unua Libro («Primer Llibre»). En dues dècades es va estendre per Europa i més enllà. El primer Congrés Universal d’Esperanto es va fer el 1905 i l’Associació Universal d’Esperanto es va fundar el 1908. El moviment va sobreviure a la persecució de l’Alemanya nazi i de la Unió Soviètica, va rebre el suport de la UNESCO el 1954 i el 1985, i després del 2000 va trobar una nova generació a internet.

#Com va començar l’esperanto?

Zamenhof va créixer a Białystok, una ciutat de polonesos, russos, alemanys i jueus que sovint desconfiaven els uns dels altres. Va arribar a creure que una segona llengua neutral i fàcil podia reduir aquesta hostilitat. Quan era adolescent a Varsòvia va treballar en un projecte de llengua, Lingwe uniwersala, i el va presentar als companys d’escola en una festa el 17 de desembre de 1878.

Els nou anys següents els va dedicar a revisar-lo i provar-lo, sobretot traduint-hi literatura. Per saber què hi havia darrere la llengua, mira L. L. Zamenhof.

#Què era l’Unua Libro?

L’Unua Libro va ser el primer manual d’esperanto. El censor rus el va deixar sortir a la venda el 14 de juliol de 1887 segons el calendari julià, que s’usava aleshores a l’Imperi Rus, és a dir, el 26 de juliol de 1887 en el calendari actual, avui Dia de l’Esperanto. Es va imprimir a Varsòvia a la impremta de Chaim Kelter i es va pagar amb el dot de la promesa de Zamenhof, Klara Silbernik.

El llibre estava escrit en rus i signat amb un pseudònim, Doktoro Esperanto («Doctor Qui Espera»). Aviat els lectors van començar a anomenar «esperanto» la llengua mateixa; el nom que li donava Zamenhof era Lingvo Internacia, «llengua internacional». Aquell mateix 1887 van sortir edicions en polonès, alemany i francès, i el 1889 una traducció a l’anglès de Richard Geoghegan. El llibre contenia una gramàtica de 16 regles; mira les 16 regles.

#Com es va estendre abans de 1905?

Al principi lentament, després de pressa. El 1888 Zamenhof va publicar un Dua Libro («Segon Llibre») i el club de llengua universal de Nuremberg, a Alemanya, fins aleshores dedicat a la llengua rival volapük, es va passar a l’esperanto. L’1 de setembre de 1889 la mateixa ciutat va veure néixer la primera revista d’esperanto, La Esperantisto.

El 1894 Zamenhof va sotmetre a votació dels lectors de la revista un conjunt de reformes radicals, que aquests van rebutjar. El 1895 La Esperantisto va publicar la traducció d’un text de Lev Tolstoi i la censura russa va prohibir la revista. La majoria dels subscriptors vivien a Rússia, de manera que va tancar; una revista nova, Lingvo Internacia, la va substituir a Suècia el desembre de 1895.

Després de 1900 França es va convertir en el centre del creixement, amb el suport de científics, mestres i editorials com Hachette.

#Què va passar al primer Congrés Universal de 1905?

A l’agost de 1905, 688 persones d’uns 20 països es van reunir a Boulogne-sur-Mer, a França, per al primer Congrés Universal d’Esperanto. Van comprovar que podien parlar, debatre i celebrar un congrés sencer en esperanto sense intèrprets.

El congrés va adoptar la Declaració de Boulogne. Va fer del Fundamento de Esperanto (1905), amb la gramàtica, els exercicis i el diccionari bàsic de Zamenhof, la base obligatòria de la llengua, que ningú no pot canviar. Es poden afegir paraules i formes noves, però el nucli queda fix. Aquesta estabilitat és una de les raons per les quals l’esperanto va sobreviure als seus rivals. El congrés també va crear un Comitè Lingüístic, que el 1948 es va convertir en l’actual Acadèmia d’Esperanto.

El gràfic compta les arrels marcades com a oficials al diccionari ReVo. L’Acadèmia compta «elements» (arrels, afixos, paraules petites i les 11 terminacions) i arriba a unes 5.373; mira esperanto oficial.

#Com va créixer el moviment abans de la Primera Guerra Mundial?

A l’octubre de 1907 un comitè de la Delegació per a l’Adopció d’una Llengua Auxiliar Internacional es va reunir a París i va donar suport a un esperanto reformat anomenat ido. El 1908 es va revelar que l’autor, que signava «Ido», era Louis de Beaufront, fins aleshores un dels esperantistes destacats; els historiadors posteriors veuen el projecte sobretot com a obra de Louis Couturat. L’escissió va fer perdre alguns dirigents, però la majoria dels parlants es van quedar amb l’esperanto.

El 28 d’abril de 1908 el jove periodista suís Hector Hodler, el mestre francès Théophile Rousseau i altres van fundar a Ginebra l’Associació Universal d’Esperanto (UEA). Dos anys després, el 1910, el Congrés Universal va creuar per primera vegada l’Atlàntic, fins a Washington, D.C. Zamenhof va ser proposat 14 vegades per al Premi Nobel de la Pau entre 1907 i 1917, començant per una nominació de 12 parlamentaris britànics. El congrés previst a París el 1914 es va cancel·lar quan va esclatar la guerra. Zamenhof va morir a Varsòvia el 14 d’abril de 1917, durant l’ocupació alemanya.

#Barcelona, 1909: el cinquè Congrés Universal

Del 5 a l’11 de setembre de 1909, poques setmanes després de la Setmana Tràgica, Barcelona va acollir el cinquè Congrés Universal d’Esperanto. Zamenhof hi va assistir, i el rei Alfons XIII el va condecorar amb l’Orde d’Isabel la Catòlica. Les xifres d’assistents varien segons les fonts, d’unes 1.300 a unes 1.500 persones. Per a l’esperanto a Catalunya, mira les organitzacions.

#La Societat de Nacions va considerar l’esperanto?

Sí. A partir del desembre de 1920, delegacions encapçalades per l’Iran van proposar que la Societat de Nacions recomanés l’esperanto. El delegat francès, Gabriel Hanotaux, s’hi va oposar des de la primera proposta, el desembre de 1920, perquè hi veia una amenaça per al francès com a llengua de la diplomàcia. El sotssecretari general de la Societat, Nitobe Inazō, va assistir al Congrés Universal de 1921 a Praga com a delegat seu i en va informar favorablement.

Un informe de la Societat, Esperanto as an International Auxiliary Language («L’esperanto com a llengua auxiliar internacional»), va arribar a la Tercera Assemblea el 1922, que el va adoptar però va passar la qüestió de les escoles a un comitè; aquest comitè la va desestimar el 1923. França ja havia exclòs l’esperanto de les seves escoles públiques el juny de 1922: es va dir als mestres que no el promoguessin i que els edificis escolars no es podien cedir per a cursos d’esperanto. Tot i això, els anys vint van ser un punt àlgid: revistes noves, el congrés de 1923 a Nuremberg amb 4.963 participants (rècord fins al 1987), l’associació obrera SAT (fundada el 1921) i, des del 1927, el Dia del Llibre en Esperanto el 15 de desembre.

#Per què va ser perseguit l’esperanto?

Els règims totalitaris veien en una llengua internacional una amenaça. La història de referència d’aquesta persecució, d’Ulrich Lins, es titula La danĝera lingvo, «La llengua perillosa».

• L’Alemanya nazi. Hitler va atacar l’esperanto a Mein Kampf com a eina d’una conspiració mundial jueva. Els grups obrers d’esperanto van ser prohibits el 1933 i, al juny de 1936, la policia política va dissoldre totes les organitzacions d’esperanto que quedaven. Els tres fills de Zamenhof van ser assassinats a l’Holocaust: Adam va ser afusellat a Palmiry el gener de 1940, i Zofia i Lidia van ser assassinades a Treblinka el 1942.
• La Unió Soviètica. Al principi l’esperanto va ser tolerat i fins i tot estimulat, i el 1921 es va fundar una Unió d’Esperantistes Soviètics reconeguda oficialment. En les purgues d’Stalin el seu dirigent, Ernest Drezen, va ser detingut a l’abril de 1937 i afusellat el 27 d’octubre de 1937. L’activitat esperantista va ser pràcticament impossible del 1937 al 1956.

#Què va decidir la UNESCO sobre l’esperanto?

El 10 de desembre de 1954, la Conferència General de la UNESCO a Montevideo va adoptar la resolució IV.1.4.422–4224. Hi constatava els resultats de l’esperanto en l’intercanvi intel·lectual internacional i en l’apropament dels pobles, i establia relacions consultives entre la UNESCO i la UEA.

El 1985, a la conferència de Sofia, la UNESCO va adoptar una segona resolució. Hi felicitava el moviment pel centenari que s’acostava i convidava els estats membres a celebrar-lo i a fomentar l’ensenyament sobre el problema lingüístic i l’esperanto. El congrés del centenari a Varsòvia el 1987 va reunir 5.946 participants, encara avui el rècord.

#Com va canviar l’esperanto després de 1945?

La UEA va traslladar la seu a Rotterdam el 1955, on continua. L’esperanto va reviscolar a l’Europa de l’Est després de 1956 i va créixer fora d’Europa: a la Xina, a la resta de l’Àsia oriental, a l’Amèrica Llatina i més tard a l’Àfrica. El 1996 el 81è Congrés Universal a Praga va adoptar el Manifest de Praga, set principis del moviment com la democràcia, els drets lingüístics i la diversitat de les llengües. Les organitzacions actuals van prendre forma en aquest període.

#Com va canviar internet l’esperanto?

Internet encaixava bé amb una comunitat dispersa. Fites principals:

• 2001 – es va fundar la Viquipèdia en esperanto (Vikipedio); l’octubre de 2026 tenia uns 390.000 articles.
• 21 de desembre de 2002 – va sortir en línia el lloc de curs gratuït lernu!.
• 22 de febrer de 2012 – Google Translate va afegir l’esperanto com a 64a llengua.
• 28 de maig de 2015 – Duolingo va llançar un curs d’esperanto per a anglòfons; el març de 2020, 2,8 milions de persones havien començat els seus cursos d’esperanto.
• 2017 – l’aplicació Amikumu va començar a connectar parlants d’esperanto propers.

Aquestes eines han portat molts més aprenents que cap campanya anterior, tot i que la majoria abandonen aviat. Mira quanta gent parla esperanto.

#Què passa ara amb l’esperanto?

El 2014 Polònia va afegir «la llengua esperanto com a portadora de la cultura esperantista» a la seva llista nacional de patrimoni cultural immaterial, i el 2026 Àustria va afegir la cultura esperantista al seu inventari nacional. El maig de 2023 la biblioteca històrica de la UEA es va traslladar a la Biblioteca Nacional de Polònia.

El Congrés Universal va arribar per primera vegada a l’Àfrica el 2024, a Arusha, Tanzània. El 110è congrés es va fer a Brno el 2025 i el 111è a Graz, Àustria, de l’1 al 8 d’agost de 2026. La UEA ha anunciat Melbourne, Austràlia, per al 2027.

#Cronologia de l’esperanto

#Preguntes freqüents

#Quan es va inventar l’esperanto?

Zamenhof hi va treballar des de la dècada de 1870 i el va publicar el 26 de juliol de 1887 a Varsòvia. Aquesta data se celebra com a Dia de l’Esperanto.

#Per què va crear Zamenhof l’esperanto?

Volia una segona llengua neutral i fàcil que permetés a persones de nacions diferents comunicar-se com a iguals. Va créixer a Białystok, una ciutat multilingüe on veia com les barreres lingüístiques alimentaven la desconfiança entre comunitats.

#L’esperanto ha estat prohibit alguna vegada?

Sí. L’Alemanya nazi va dissoldre totes les organitzacions d’esperanto el 1936, i a la Unió Soviètica l’activitat esperantista va ser reprimida del 1937 al 1956, amb esperantistes destacats afusellats. L’Imperi Rus també va prohibir la primera revista d’esperanto el 1895.

#La Societat de Nacions va adoptar l’esperanto?

No. Una proposta de principis dels anys vint va tenir un ampli suport, però França la va bloquejar, i l’informe de la Societat de 1922 no va portar cap recomanació per a les escoles.

#La UNESCO reconeix l’esperanto?

La UNESCO va adoptar resolucions favorables a l’esperanto el 1954 i el 1985, i l’Associació Universal d’Esperanto té relacions consultives amb la UNESCO des del 1954. L’esperanto no és una llengua oficial de l’ONU.

#Fonts

• Wikipedia, Unua Libro, History of Esperanto i Declaration of Boulogne; Vikipedio, Unua Libro i La Esperantisto; Viquipèdia, Història de l’esperanto
• Associació Universal d’Esperanto, llista de Congressos Universals
• Vikipedio, 1-a Universala Kongreso de Esperanto
• Vikipedio, UK 1909; Viquipèdia, Congrés Mundial d’Esperanto; BTV, El congrés d’esperanto de Barcelona del 1909; Associació Catalana d’Esperanto, Nia historio
• Nobel Prize, arxiu de nominacions: Lazarus Ludwig Zamenhof
• Resolucions de la UNESCO de 1954 i 1985, text recopilat per ILEI; UNESCO Records of the General Conference, 1985
• Léon Bérard, circular de juny de 1922 sobre l’esperanto a les escoles franceses, reimpresa a Les Langues modernes, juliol de 1922 (escaneig a Espéranto-France)
• Wikipedia (de), Deutscher Esperanto-Bund (període nazi); Wikipedia, Ernest Drezen
• Ulrich Lins, La danĝera lingvo (Bleicher, 1988); edició anglesa Dangerous Language (Palgrave Macmillan, 2016–17)
• Narodowy Instytut Dziedzictwa, Język esperanto jako nośnik kultury esperanckiej (2014); Comissió Austríaca de la UNESCO, Esperanto culture in Austria (2026)
• Google Translate Blog, 22 de febrer de 2012