Crítiques a l’esperanto: arguments i respostes

Q: El lèxic és massa europeu?

La crítica. Les arrels de l’esperanto provenen sobretot de llengües europees. Les estimacions situen entre el 75 % i el 90 % del vocabulari en les llengües romàniques (la xifra de Pierre Janton, un 80 %, citada per Krunoslav Puškar el 2015, és la més habitual), i la major part de la resta en el germànic, el grec i l’eslau. Un parlant d’espanyol o d’italià reconeix de seguida moltes paraules; un parlant de xinès, d’àrab o de suahili, no. Fins i tot el sistema de sons i alguna part de la gramàtica mostren influència eslava, reflex de l’origen de Zamenhof. La resposta. Els defensors fan tres observacions: La gramàtica no és típicament europea. L’esperanto forma les paraules unint parts invariables (san·a «sa», mal·san·a «malalt», mal·san·ul·ej·o «hospital»), de manera força semblant als mots compostos del turc, del suahili o del xinès. No hi ha verbs irregulars ni gènere gramatical per a les coses. Mira la formació de paraules. Aprendre-la continua sent més fàcil per a tothom. Fins i tot sense arrels conegudes, un conjunt petit d’arrels amb afixos regulars hi ha molt menys per memoritzar que en una llengua nacional. Les dades no mostren cap avantatge europeu en l’adopció. L’estadístic Svend Vendelbo Nielsen no va trobar cap correlació significativa entre el grau de semblança de la llengua d’un país amb l’esperanto i el nombre de parlants d’esperanto que hi ha. La popularitat es correlacionava més amb la riquesa i l’accés a internet. També hi ha comunitats considerables fora d’Europa, per exemple al Brasil i a l’Àsia oriental. Un parlant de català hi té un punt de partida favorable: moltes arrels romàniques (per exemple fenestro «finestra», amiko «amic», lingvo «llengua», ĉielo «cel») li resulten familiars. Però l’avantatge és només lèxic: la gramàtica s’ha d’aprendre igualment.

Q: Les lletres amb accent són un problema?

La crítica. L’esperanto fa servir sis lletres amb signes diacrítics: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ. Són rares en altres alfabets, no hi són als teclats habituals i, en el passat, faltaven a molts tipus de lletra i màquines d’escriure. El projecte de reforma de 1894 les hauria eliminat, i la llengua rival ido (1907) les va suprimir. La resposta. Cada lletra té un sol so, de manera que l’ortografia continua sent del tot fonètica. Zamenhof va oferir una alternativa, el «sistema h» (ch, gh, hh, jh, sh, u), i la comunitat hi va afegir el «sistema x» (cx, gx, hx, jx, sx, ux) per als ordinadors. Els telèfons i els teclats moderns accepten les lletres directament.

Q: L’esperanto és masclista?

La crítica. Molts noms de persona són masculins o no marcats per defecte, i el femení es deriva amb el sufix -in-: patro «pare» → patrino «mare», sinjoro «senyor» → sinjorino «senyora». Els crítics diuen que això reflecteix la societat europea del segle XIX. A més, l’esperanto no té cap pronom comú per a «ell o ella» que tothom accepti. La resposta i el canvi. El prefix ge- engloba els dos sexes (gepatroj «pares»). Molts parlants tracten ara paraules de professió com instruisto «docent» com a neutres quant al gènere. Un pronom neutre, ri, documentat per primera vegada el 1976, s’ha difós des d’aproximadament el 2010, i un estudi de Marcos Cramer del 2020 va trobar que el seu ús creixia, sobretot entre els parlants més joves. L’Acadèmia d’Esperanto no ha avalat ri; el 2020 el seu servei de consulta va dir que la comunitat encara no s’havia posat d’acord en una forma.

Q: L’acusatiu i la concordança de l’adjectiu són innecessaris?

La crítica. L’esperanto marca el complement directe amb -n (Mi vidas la hundon «Veig el gos») i fa concordar els adjectius en nombre i cas (belajn florojn «flors boniques», complement). Per als aprenents les llengües dels quals no tenen casos (l’anglès, el francès, el xinès) és la part més difícil de la gramàtica. La reforma de 1894 i l’ido van intentar reduir-la. La resposta. L’acusatiu permet que l’ordre de les paraules sigui lliure (La hundon vidas mi continua volent dir «Veig el gos») i distingeix la direcció (en la domo «dins la casa» enfront de en la domon «cap a dins de la casa»). És del tot regular. La investigació sobre infants parlants nadius dona resultats variats: alguns l’usen de manera coherent, altres l’ometen per influència de l’altra llengua. Mira l’acusatiu i els parlants nadius.

Q: L’esperanto és «artificial» i no té cultura?

La crítica. Com a llengua dissenyada, se suposa que l’esperanto no té història, ni parlants nadius, ni literatura. El lingüista alemany Jürgen Trabant, per exemple, va argumentar el 2011 que, a diferència del llatí, no té una gran literatura. El lingüista Ken Miner va sostenir que, sense parlants nadius com a autoritat, una lingüística veritable de l’esperanto és impossible. La resposta. L’esperanto té ara més de 135 anys d’ús continuat, uns 1.000–2.000 parlants nadius, novel·les i poesia originals, traduccions de clàssics universals, música i pel·lícules. Polònia el va afegir el 2014 a la seva llista nacional de patrimoni cultural immaterial, i Àustria hi va afegir la cultura de l’esperanto el 2026. Mira la literatura i la música i el cinema.

Q: L’esperanto ha fracassat?

La crítica. Zamenhof esperava que l’esperanto esdevingués la segona llengua de tothom. Després de gairebé 140 anys, el parlen potser entre 60.000 i 2 milions de persones, cap estat no l’usa oficialment i l’anglès s’ha convertit en la llengua mundial de fet. França el va bloquejar a la Societat de Nacions a principis dels anys vint, i les resolucions favorables de la UNESCO de 1954 i 1985 no van portar a cap adopció. La resposta. Els defensors distingeixen entre l’objectiu de la «victòria final» (fina venko) i el valor actual de la llengua. Des del Manifest de Rauma (1980), molts parlants veuen l’esperanto com una cosa que val la pena usar ara, com a comunitat cultural, i no només com a futura llengua mundial. També sostenen que els fets polítics (la guerra, la persecució, el poder econòmic del món anglòfon), i no pas defectes de la llengua, expliquen que s’hagi difós poc.

Les crítiques més habituals a l’esperanto són que el seu lèxic és europeu, que les seves lletres amb accent (ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ) són poc pràctiques, que el seu sistema de gènere tracta el masculí com a opció per defecte, que l’acusatiu i la concordança de l’adjectiu el fan més difícil del necessari, que és «artificial» i no té cultura, i que ha fracassat com a llengua mundial. Cada objecció té algun fonament. Els defensors hi responen amb dades pròpies, i en diversos punts la comunitat mateixa va canviant l’ús.

Aquesta pàgina presenta les dues posicions amb neutralitat. Per al recorregut de la llengua, mira la història de l’esperanto i quanta gent la parla.

El lèxic és massa europeu?

La crítica. Les arrels de l’esperanto provenen sobretot de llengües europees. Les estimacions situen entre el 75 % i el 90 % del vocabulari en les llengües romàniques (la xifra de Pierre Janton, un 80 %, citada per Krunoslav Puškar el 2015, és la més habitual), i la major part de la resta en el germànic, el grec i l’eslau. Un parlant d’espanyol o d’italià reconeix de seguida moltes paraules; un parlant de xinès, d’àrab o de suahili, no. Fins i tot el sistema de sons i alguna part de la gramàtica mostren influència eslava, reflex de l’origen de Zamenhof.

La resposta. Els defensors fan tres observacions:

La gramàtica no és típicament europea. L’esperanto forma les paraules unint parts invariables (san·a «sa», mal·san·a «malalt», mal·san·ul·ej·o «hospital»), de manera força semblant als mots compostos del turc, del suahili o del xinès. No hi ha verbs irregulars ni gènere gramatical per a les coses. Mira la formació de paraules.
Aprendre-la continua sent més fàcil per a tothom. Fins i tot sense arrels conegudes, un conjunt petit d’arrels amb afixos regulars hi ha molt menys per memoritzar que en una llengua nacional.
Les dades no mostren cap avantatge europeu en l’adopció. L’estadístic Svend Vendelbo Nielsen no va trobar cap correlació significativa entre el grau de semblança de la llengua d’un país amb l’esperanto i el nombre de parlants d’esperanto que hi ha. La popularitat es correlacionava més amb la riquesa i l’accés a internet. També hi ha comunitats considerables fora d’Europa, per exemple al Brasil i a l’Àsia oriental.

Un parlant de català hi té un punt de partida favorable: moltes arrels romàniques (per exemple fenestro «finestra», amiko «amic», lingvo «llengua», ĉielo «cel») li resulten familiars. Però l’avantatge és només lèxic: la gramàtica s’ha d’aprendre igualment.

Les lletres amb accent són un problema?

La crítica. L’esperanto fa servir sis lletres amb signes diacrítics: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ. Són rares en altres alfabets, no hi són als teclats habituals i, en el passat, faltaven a molts tipus de lletra i màquines d’escriure. El projecte de reforma de 1894 les hauria eliminat, i la llengua rival ido (1907) les va suprimir.

La resposta. Cada lletra té un sol so, de manera que l’ortografia continua sent del tot fonètica. Zamenhof va oferir una alternativa, el «sistema h» (ch, gh, hh, jh, sh, u), i la comunitat hi va afegir el «sistema x» (cx, gx, hx, jx, sx, ux) per als ordinadors. Els telèfons i els teclats moderns accepten les lletres directament.

L’esperanto és masclista?

La crítica. Molts noms de persona són masculins o no marcats per defecte, i el femení es deriva amb el sufix -in-: patro «pare» → patrino «mare», sinjoro «senyor» → sinjorino «senyora». Els crítics diuen que això reflecteix la societat europea del segle XIX. A més, l’esperanto no té cap pronom comú per a «ell o ella» que tothom accepti.

La resposta i el canvi. El prefix ge- engloba els dos sexes (gepatroj «pares»). Molts parlants tracten ara paraules de professió com instruisto «docent» com a neutres quant al gènere. Un pronom neutre, ri, documentat per primera vegada el 1976, s’ha difós des d’aproximadament el 2010, i un estudi de Marcos Cramer del 2020 va trobar que el seu ús creixia, sobretot entre els parlants més joves. L’Acadèmia d’Esperanto no ha avalat ri; el 2020 el seu servei de consulta va dir que la comunitat encara no s’havia posat d’acord en una forma.

L’acusatiu i la concordança de l’adjectiu són innecessaris?

La crítica. L’esperanto marca el complement directe amb -n (Mi vidas la hundon «Veig el gos») i fa concordar els adjectius en nombre i cas (belajn florojn «flors boniques», complement). Per als aprenents les llengües dels quals no tenen casos (l’anglès, el francès, el xinès) és la part més difícil de la gramàtica. La reforma de 1894 i l’ido van intentar reduir-la.

La resposta. L’acusatiu permet que l’ordre de les paraules sigui lliure (La hundon vidas mi continua volent dir «Veig el gos») i distingeix la direcció (en la domo «dins la casa» enfront de en la domon «cap a dins de la casa»). És del tot regular. La investigació sobre infants parlants nadius dona resultats variats: alguns l’usen de manera coherent, altres l’ometen per influència de l’altra llengua. Mira l’acusatiu i els parlants nadius.

L’esperanto és «artificial» i no té cultura?

La crítica. Com a llengua dissenyada, se suposa que l’esperanto no té història, ni parlants nadius, ni literatura. El lingüista alemany Jürgen Trabant, per exemple, va argumentar el 2011 que, a diferència del llatí, no té una gran literatura. El lingüista Ken Miner va sostenir que, sense parlants nadius com a autoritat, una lingüística veritable de l’esperanto és impossible.

La resposta. L’esperanto té ara més de 135 anys d’ús continuat, uns 1.000–2.000 parlants nadius, novel·les i poesia originals, traduccions de clàssics universals, música i pel·lícules. Polònia el va afegir el 2014 a la seva llista nacional de patrimoni cultural immaterial, i Àustria hi va afegir la cultura de l’esperanto el 2026. Mira la literatura i la música i el cinema.

L’esperanto ha fracassat?

La crítica. Zamenhof esperava que l’esperanto esdevingués la segona llengua de tothom. Després de gairebé 140 anys, el parlen potser entre 60.000 i 2 milions de persones, cap estat no l’usa oficialment i l’anglès s’ha convertit en la llengua mundial de fet. França el va bloquejar a la Societat de Nacions a principis dels anys vint, i les resolucions favorables de la UNESCO de 1954 i 1985 no van portar a cap adopció.

La resposta. Els defensors distingeixen entre l’objectiu de la «victòria final» (fina venko) i el valor actual de la llengua. Des del Manifest de Rauma (1980), molts parlants veuen l’esperanto com una cosa que val la pena usar ara, com a comunitat cultural, i no només com a futura llengua mundial. També sostenen que els fets polítics (la guerra, la persecució, el poder econòmic del món anglòfon), i no pas defectes de la llengua, expliquen que s’hagi difós poc.

Quins arguments aporten els defensors?

A més de respondre als crítics, els defensors assenyalen tres menes de proves. Cadascuna té límits.

Argument	Proves	Limitació
L’esperanto ajuda a aprendre altres llengües (efecte «propedèutic»)	Al programa britànic Springboard to Languages (2006–2011), alumnes de primària van aprendre primer esperanto; l’avaluació va trobar bona consciència lingüística i actituds positives envers l’aprenentatge de llengües. Experiments anteriors a Paderborn, a Alemanya, van observar que els alumnes que aprenien esperanto abans de l’anglès igualaven i acabaven superant les classes només d’anglès.	L’avaluació (Amanda Barton i Joanna Bragg, Universitat de Manchester) va ser sobretot un estudi de cas d’una sola escola, i el resum adverteix que una altra llengua, o classes de consciència lingüística, podrien haver tingut el mateix efecte. Una revisió posterior d’estudis d’aula a Anglaterra, de Roehr-Brackin i Tellier (2018), no va trobar un èxit més gran en l’aprenentatge posterior d’una altra llengua. Molts estudis antics manquen de mètodes rigorosos.
L’esperanto estalviaria diners	L’informe Grin de 2005, elaborat per al consell francès d’avaluació de l’educació, va estimar que el predomini de l’anglès aporta al Regne Unit uns 17.000–18.000 milions d’euros l’any, i que usar l’esperanto a la UE podria estalviar uns 25.000 milions d’euros l’any.	Pressuposa una decisió política que cap govern no ha pres i un temps d’aprenentatge d’aproximadament un terç del d’altres llengües.
L’esperanto és lingüísticament just	Cap parlant no té l’avantatge del parlant nadiu, a diferència de l’anglès.	Els parlants nadius de llengües europees continuen trobant el vocabulari més fàcil.

Preguntes freqüents

L’esperanto és eurocèntric?

El lèxic ho és en bona part: les estimacions situen entre el 75 % i el 90 % en llengües romàniques, i la major part de la resta en germànic, grec i eslau. La gramàtica, feta de parts invariables, s’assembla més a la de llengües aglutinants com el turc o el suahili, i els estudis no han trobat cap relació clara entre la llengua d’un país i la popularitat de l’esperanto en aquest país.

Per què l’esperanto no va esdevenir la llengua mundial?

Sobretot per raons polítiques: cap govern no el va adoptar, França el va bloquejar a la Societat de Nacions, els règims nazi i soviètic el van perseguir i, després de 1945, l’anglès es va difondre amb el poder econòmic i cultural dels Estats Units.

L’esperanto és una llengua masclista?

Molts noms de persona són masculins per defecte, amb formes femenines derivades amb -in-. L’ús va canviant: molts parlants tracten paraules com instruisto com a neutres, i el pronom neutre ri s’usa cada vegada més, tot i que no té avalament oficial.

Per què l’esperanto té lletres com ĉ i ŝ?

Perquè cada so tingui exactament una lletra i l’ortografia sigui fonètica. Quan les lletres no es poden teclejar, els parlants usen el sistema x (cx, sx) o el sistema h de Zamenhof (ch, sh).

L’esperanto és realment més fàcil d’aprendre?

Per a la majoria d’aprenents, sí: té ortografia fonètica, no té verbs irregulars i la formació de paraules és regular. Fins a quin punt és més fàcil depèn de la teva llengua materna; els parlants de llengües europees es beneficien més del vocabulari conegut.

Fonts

Krunoslav Puškar, "Common criticism of Esperanto: facts and fallacies", Język. Komunikacja. Informacja 10 (2015)
Svend Vendelbo Nielsen, "Explaining the density of Esperanto speakers with language and politics", 2017
Wikipedia, Esperanto i Wikipedia (de), Esperanto – Kritik
Wikipedia, Gender reform in Esperanto i Ri (pronoun); Marcos Cramer, study on gender-neutral pronouns, 2020
Wikipedia, 1894 Esperanto reform project i Substitutions of the Esperanto alphabet
Karen Roehr-Brackin i Angela Tellier, "Esperanto as a tool in classroom foreign language learning in England", Language Problems and Language Planning 42(1), 2018
Karen Roehr, The Springboard to Languages evaluation project: a summary report, University of Essex, 2012 (resum de l’avaluació d’Amanda Barton i Joanna Bragg, University of Manchester); Wikipedia, Paderborn method
Wikipedia (fr), Rapport Grin i Vikipedio, Raporto Grin
Ken Miner, "The impossibility of an Esperanto linguistics", InKoj 2(1), 2011

#El lèxic és massa europeu?

#Les lletres amb accent són un problema?

#L’esperanto és masclista?

#L’acusatiu i la concordança de l’adjectiu són innecessaris?

#L’esperanto és «artificial» i no té cultura?

#L’esperanto ha fracassat?

#Quins arguments aporten els defensors?

#Preguntes freqüents

#L’esperanto és eurocèntric?

#Per què l’esperanto no va esdevenir la llengua mundial?

#L’esperanto és una llengua masclista?

#Per què l’esperanto té lletres com ĉ i ŝ?

#L’esperanto és realment més fàcil d’aprendre?

#Fonts